En memòria de l'Héctor.

No hi ha paraules per descriure el dol profund que sento i sentim tots els que hem compartit una part de la nostra vida amb tu. Sense importar el temps que haguem passat al teu costat. No hi ha mots que defineixin l'aflicció que ens engol·leix, quan els nostres pensaments ens projecten la teva persona.

No hi ha una sola raó que justifiqui la teva pèrdua. Quan tenies tota una vida per davant. Quan aquesta vida omplia també la nostra.

Ahir quan vaig veure buida la taula que ocupaves amb discreció, tal i com l'havies deixada quan te'n vas anar per no tornar més....(no puc continuar)



En veure el teu àmbit personal en la impersonalitat d'un lloc de treball, no vaig poder evitar recordar que els sentiments -sovint arraconats pels professionals- són la peça angular on es fonamenta l'èxit de tots els projectes que afrontem.

Ahir quan vaig veure les llàgrimes d'alguns dels companys, em vaig adonar que mai es podrà substituir la teva absència.

En memòria de l'Héctor, que des del dimecres només podrà estar entre nosaltres en els nostres records, però que seguirà ocupant la seva taula i el seu racó en el nostre cor per sempre més.